Sally Mann
24 març 2007
Guadalupe
Estaven els tres nus, ella i els dos gossos. Era
desafiant aquest contrast entre el seu cabell ros i el seu pubis fosc i també
aquesta seguretat en la mirada; el seu cos en semicreu amb els braços oberts igual
que les ales esteses d'un àngel sexuat, era, en aquell temps, una epifania
sagrada. Ella s'obria i obria també el seu cos per a mi, o això vaig voler
creure jo.
Mentre els animals dormien als seus peus, els ocells i
els àngels ja volaven cap al sud, s’acostava l’hivern.
La Mare de Déu trepitja una serp que representa el
diable. En aquesta fotografia en canvi, els peluts gossos que jeuen a terra
flanquejant a la seva propietària i senyora, semblen uns guardians confiats,
mandrosos i ganduls.
El paisatge que veiem no és urbà, ens anuncia una
naturalesa propera, i,sospitem també ,que amenaçant a l’entreveure en la
fotografia aquesta cantonada d'arquitectura de supervivència que ens va acollir
durant aquells dies, i que serveix de marc a l'escena. Davant l'esplendor del
seu cos jove i ben format, la fusta de la casa sembla vella i corcada. Això no
és el que vaig voler mostrar quan la vaig fotografiar aquell dia de finals
d'estiu. El seu cos nu encara conserva, quan el miro, part de la calor
d'aquelles nits que ja estaven a punt d'acabar.
Els gossos han d'estar encara somiant una cosa
inconcebible per a nosaltres, i la distància que ens separa d'ella és ja
infranquejable.
Les distàncies, normalment, sempre són insalvables. En
ocasions molt rares el coratge combinat amb la poesia permet crear les
condicions necessàries perquè la casualitat tingui lloc, doncs ella, la
casualitat, és l'única que pot esvair aquesta distància que es un buit.
En aquest cas és molt improbable que arribi a ocórrer tal
miracle. La Providència no trencarà l'encanteri que ens manté allunyats. Les
nostres paraules no seran capaços d'aconseguir-ho, la nostra voluntat tampoc. I
el desig àvid encara, estarà sempre condemnat al fracàs més absolut.
Aleshores?
No res.
Només cal confiar en la memòria, i la d'ella sé amb
certesa que va estar i segueix estant malalta.
Es deia Guadalupe i no era mexicana.
----------------------------------------
24
de marzo de 2007
Guadalupe
Estaban
los tres desnudos, ella y los dos perros. Era desafiante ese contraste entre su
cabello rubio y su pubis moreno y también esa seguridad en la mirada; su cuerpo
en semicruz con los brazos abiertos al igual que las alas extendidas de un ángel
sexuado, era, en aquel entonces, una epifanía sagrada. Ella se abría y abría
también su cuerpo para mí, o eso quise creer yo.
Mientras
los animales dormitaban a sus pies, las aves y los ángeles ya volaban hacia el
sur. Se acercaba el invierno.
El
paisaje que vemos no es urbano, nos anuncia una naturaleza cercana, y, sospechamos
también, que amenazante al atisbar en la fotografía esa esquina de arquitectura
de supervivencia que nos cobijó durante aquellos días, y que sirve de marco a
la escena. Frente al esplendor de su cuerpo joven y bien formado, la madera de
la casa parece vieja y carcomida. Eso no es lo que quise mostrar cuando la
fotografié aquel día de finales de verano. Su cuerpo desnudo aun conserva, cuando
lo miro, parte del calor de aquellas noches que ya estaban a punto de terminar.
Los
perros deben de estar todavía soñando algo inconcebible para nosotros, y la
distancia que nos separa de ella es ya infranqueable.
Las
distancias, normalmente, siempre son insalvables. En ocasiones muy raras el
coraje combinado con la poesía permite crear las condiciones necesarias para
que la casualidad tenga lugar, pues ella, la casualidad, es la única que puede
desvanecer esa distancia que es un vacío.
En
este caso es harto improbable que llegue a ocurrir tal milagro. La Providencia no romperá
el hechizo que nos mantiene alejados. Nuestras palabras no serán capaces de
lograrlo, nuestra voluntad tampoco. Y el deseo ávido aun, estará siempre
condenado al fracaso más absoluto.
¿Entonces?
Nada.
Solamente
cabe confiar en la memoria, y la de ella sé con certeza que estuvo y sigue
estando enferma.
Se
llamaba Guadalupe y no era mejicana.
