"WHAT YOU SEE IS WHAT YOU GET"

dissabte, 27 de febrer del 2016

Tourmaline

Tippi Hedren, The birds

12 juliol 2006

Tourmaline

Dir que el millor de la pel·lícula Els ocells de l'Alfred Hitchcock és l'abric curt de visó de color tourmaline que porta la Melanie Daniels, interpretada per la Tippi Hedren, és una exageració, perquè no és veritat. El patró és senzill i correcte, però no és un bon abric, el visons amb què està confeccionada la peça tenen poc pèl i s'obren per les costures. Bé és cert que la Melanie no el tracta molt bé, però això no té importància. Tampoc els ocells ajuden, però això tampoc té importància. L'abric és dolent i barat. Sí que és un encert, en canvi, el color tourmaline; aquest color de sorra intens és perfecte per al verd pàl·lid del seu vestit jaqueta i el gris del descapotable. I per als seus cabells rossos tacats de sang.

Melanie és una nena malcriada, però almenys té bon gust al vestir. Bon gust que segons sembla no comparteixen ni les gavines ni els corbs que l'ataquen folls. Haurien de respectar-la, perquè ella és una bona mostra de la bellesa de l'espècie humana que cal preservar, però aquesta lògica els ocells no l'entenen, si bé és cert també, que una cura d'humilitat no li ve malament. Melanie necessita una bona bufetada a temps i els ocells s'encarreguen de donar-li. A partir d'aquest dia en què la natura s'ha capgirat Melanie és una altra dona. Però Hitchcock no ens la mostra del tot, no sabem ni sabrem mai que succeeix després. Arriba a casar-se amb Mitch Brenner?, arriba a desempallegar-se de la seva dominant sogra?

El tourmaline és un color natural, suau i sofisticat, aconseguit artificialment després de múltiples creuaments i mestissatges en les granges de visons. L'abric curt és una peça de dia, molt apropiat per treballar o anar de compres. Per exemple, una parella de periquitos que hauràs de portar en el teu esportiu descapotable a una bonica població de la costa californiana, un decorat idíl·lic. Un cop allà creuar un llac remant, penetrar furtivament en una casa aliena i dipositar als maleïts periquitos al saló. I un cop fet tot això, desencadenar sense saber-ho les fúries més terribles de la Mare Natura.

"Tot això va començar a passar a partir que ella va arribar", li diuen a la cara a la pobra Melanie els habitants de Badia Bodega. Perfecte, ja tenen identificat el boc expiatori, el cap de turc. A punt estan de consumar el sacrifici i d'apaivagar als déus foscos, quan aquests, cada cop més trasbalsats i embogits, la salven a ella sense voler -i segur que també al seu abric curt de visó tourmaline- d'una mort segura i d'una rapinya .

Els ocells és una pel·lícula que dóna per a molt, fins i tot per parlar d'un mal abric curt de visó. I aixecar acta pel que faci falta, fins i tot, si cal, de la nostra crítica més absoluta a la cap de vestuari del film, Edith Head, per no saber trobar un abric amb millors visons. Així com també la nostra felicitació més entusiasta a l’Alfred Hitchcock per no permetre que cap ocell faci les seves necessitats ni en públic ni damunt del nostre estimat i mal abric de visó tourmaline. Que consti.

Tippi Hedren, The birds

12 de julio de 2006

Tourmaline

Decir que lo mejor de la película Los pájaros de Alfred Hitchcock es el abrigo corto de visón de color tourmaline que lleva Melanie Daniels, interpretada por Tippi Hedren, es una exageración,  porque no es verdad. La hechura es sencilla y correcta, pero no es un buen abrigo, lo visones con los que está confeccionada la prenda tienen poco pelo y se abren en las costuras. Bien es cierto que Melanie no lo trata muy bien, pero eso no tiene importancia. Tampoco los pájaros ayudan, pero eso tampoco tiene importancia. El abrigo es malo y barato. Sí que es un acierto, en cambio, el color tourmaline; ese color de arena intenso es perfecto para el verde pálido de su traje chaqueta y el gris del descapotable. Y para sus cabellos rubios manchados de sangre.

Melanie es una niña malcriada, pero por lo menos tiene buen gusto al vestir. Buen gusto que según parece no comparten ni las gaviotas ni los cuervos que la atacan enloquecidamente. Deberían respetarla, porque ella es una buena muestra de la belleza de la especie humana que hay que preservar, pero esta lógica los pájaros no la entienden, si bien es cierto también, que una cura de humildad no le viene mal. Melanie necesita una buena bofetada a tiempo y los pájaros se encargan de dársela. A partir de este día en que la naturaleza se ha trastocado Melanie es otra. Pero Hitchcock no nos la muestra del todo, no sabemos ni sabremos jamás que ocurre después. ¿Llega a casarse con Mitch Brenner?, ¿llega a deshacerse de su dominante suegra?

El tourmaline es un color natural, suave y sofisticado, conseguido artificialmente después de múltiples cruces en las granjas de visones. El abrigo corto es una pieza de día, muy apropiado para trabajar o ir de compras. Por ejemplo, una pareja de periquitos que habrás de llevar en tu deportivo descapotable a un encantador pueblo de la costa californiana, un decorado idílico. Una vez allí cruzar un lago remando, allanar una morada ajena y depositar a los malditos periquitos en el salón. Y una vez hecho todo esto, desencadenar sin saberlo a las furias más terribles de la Madre Naturaleza.  

Todo esto empezó a ocurrir a partir de que ella llegó”, le espetan en la cara a la pobre Melanie los habitantes de Bahía Bodega. Perfecto, ya tienen identificado al chivo expiatorio. A punto están de consumar el sacrificio y de apaciguar a los dioses oscuros, cuando éstos, cada vez más desquiciados, la salvan a ella sin querer -y seguro que también a su abrigo corto de visón tourmaline- de una muerte segura y de una rapiña.

Los pájaros es una película que da para mucho, incluso para hablar de un mal abrigo corto de visón. Y levantar acta para lo que haga falta, incluso, si es necesario, de nuestra crítica más absoluta a la jefa de vestuario del film, Edith Head, por no saber encontrar un abrigo con mejores visones. Así como también nuestra felicitación más entusiasta a Alfred Hitchcock por no permitir que ningún pájaro haga sus necesidades ni en público ni encima de nuestro querido y mal abrigo de visón tourmaline. Que conste.

Tippi Hedren, The birds

divendres, 26 de febrer del 2016

El pelleter campestre

Le Dejeuner sur l'herbe

25 d’octubre del 2006

El pelleter campestre

Le Dejeuner sur l'herbe és una pintura estranya i ambigua, i ho és per la convivència gens innocent d'elements iconogràfics diferents i discordants. Homes vestits al costat de dones nues i mig nues. Tots ells gaudint d'una jornada de clima afable, de la conversa agradable, del no fer res o buscant trèvols de quatre fulles per entre les herbes del bosc. La dona nua, asseguda a l'esquerra de la tela, mira al pintor. En l'art aquesta ha estat sempre una pulsió satisfeta o reprimida segons el cas: la necessitat de Déu. La seva proximitat, la seva calor o la seva estranyesa, llunyana, i amagada. La mirada d'aquesta dona representa la solitud del món.

Manet és un déu curiós i proper, només, que no solitari. Per això la dona el mira i amb ell ens mira a nosaltres. Al centre, la seva companya ajupida, entre vestida o despullada, amb la seva cara oculta, busca pel terra del prat alguna cosa que ha perdut o alguna cosa que no troba. Els dos homes conversen amigablement, vestits de cap a peus. Les interpretacions òbvies de l'escena són moltes, nosaltres no les exposarem ni en farem cap de pròpia, només recordarem a Giogione i la seva Tempesta. En ella ens trobem amb dos déus, un de fals està ocult rere els núvols i la pluja. Els trons que no sentim i els raigs que veiem ens el recorden poderós i temible. Alienes a aquest déu vociferant, tres figures humanes desprotegides, amenaçades per la intempèrie prossegueixen amb la seva vida; un home de peu, vestit, observa o vigila amb la seva llança com una dona nua, asseguda a terra i protegida només per un petita tela col·locada sobre les seves espatlles, dóna el pit al seu fill també nu. Mentre l'alimenta, ens mira o mira a l'altre déu.

A Picnic, la pel·lícula de Joshua Logan, també hi ha un berenar campestre. En ella, encara que tots van vestits, hi ha dos personatges que es comporten com si fossin nus.

A la pintura de Manet tota l'escena rememora un sabor i una aroma clàssics, mediterranis, la dolça camp francès. En Giogione la foscor d'una tardor matiner o la d'una primavera encara per arribar, enfosqueix els colors com si volgués tapar el tendre abraçada d'una mare que sembla que ha estat abandonada. En la pel·lícula, l'aroma del mig oest americà envolta la calor humà i el vent salvatge. El sabor és de carn cremada i l'alè procedeix de goles tancades que estan a punt de cridar més fort que un huracà.

Acaba l'estiu, cal donar gràcies per la collita, les sitges estan plens. Ho celebrem tots i ens alegrem d'estar junts, des dels avis als néts. Tirats a l'herba vam jugar i mengem com vam fer un cop fa milers d'anys. Igual que llavors, encenem focs i vam ballar al seu voltant.

En la pel·lícula, els homes i les dones canten cançons que tots coneixen, ho fan satisfets mentre el crepuscle enrogeix i els nens, entre els braços de les seves mares, s'adormen tranquils. A prop d'allà, en un racó d'algun camí, no veiem com transita un carro ple de fenc fins a rebentar, seguit de la seva cort d'éssers terribles i abominables. Mentrestant, tota aquesta comunitat confiada tria a la seva reina per un dia. És una de ells. Ella encarnarà les seves virtuts i serà el seu mirall. La música l'acompanya i l'anuncia i les aigües la transporten com una Venus d'opereta, amb la seva capa i la seva corona de paper a punt de incendiar-se. El piròman no pertany a la tribu, és algú de fora. Ha estat ben rebut, se li ha donat de menjar i aixopluc. No porta equipatge, la seva camisa li ve petita o el seu cos li ve gran. Tot el seu patrimoni són les seves botes i les seves mans obertes i buides. El foraster es guanya la confiança i la simpatia de tots. La seva esplendor els sedueix i en ell s'abandonen. Estan assedegats, tenen els llavis ressecs i estan cansats i gairebé exhausts quan comencen a sonar els tambors, la música i el ball. La reina escollirà al seu rei, està en el seu dret. I ho farà bé, el foraster porta sang nova, regeneradora, valenta i neta. La seva fecunditat li farà sentir-se confiadament poderós, no sospita que aviat serà sacrificat. Cap bon déu es lliura d'aquest destí. Està condemnat a que els seus fills, tot i que donin lloc a populoses estirps, siguin orfes de pare. Des del principi dels temps ha estat així, fins avui. En canvi, en el nostre món modern, el final és feliç, el noi aconsegueix fugir amb la noia, muntats tots dos al sostre d'un tren de mercaderies que passava per allà.

Vestit es poden fer moltes coses, nu poques. Potser hauria de ser al revés, però les coses són com són. No naixem amb butxaques al cos. Què fan doncs dos homes joves, perfectament vestits, parlant entre si, acompanyats de dues dones, nua una i mig vestida altra? Mai ho sabrem, però tots semblen satisfets.

La tempesta

25 de octubre de 2006

El peletero campestre

Le Dejeuner sur l’herbe es una pintura extraña y ambigua, y lo es por la convivencia nada inocente de elementos iconográficos distintos y discordantes. Hombres vestidos junto a mujeres desnudas y medio desnudas. Todos ellos disfrutando de una jornada de clima apacible, de la conversación agradable, del no hacer nada o buscando tréboles de cuatro hojas por entre las hierbas del bosque. La mujer desnuda, sentada a la izquierda de la tela, mira al pintor. En el arte ésta ha sido siempre una pulsión satisfecha o reprimida según el caso: la necesidad de Dios. Su proximidad, su calor o su extrañeza, lejana, y escondida. La mirada de esta mujer representa la soledad del mundo.

Manet es un dios curioso y cercano, solo, que no solitario. Por eso la mujer lo mira y con él nos mira a nosotros. En el centro, su compañera agachada, entre vestida o desvestida, con su rostro oculto, busca por el suelo del prado algo que ha perdido o algo que no encuentra. Los dos hombres conversan amigablemente, vestidos de la cabeza a los pies. Las interpretaciones obvias de la escena son muchas, nosotros no las expondremos ni haremos ninguna propia, sólo recordaremos a Giogione y su Tempestad. En ella nos encontramos con dos dioses, uno, falso, está oculto tras las nubes y la lluvia. Los truenos que no oímos y los rayos que vemos nos lo recuerdan poderoso y temible. Ajenas a ese dios vociferante, tres figuras humanas desprotegidas, amenazadas por la intemperie prosiguen con su vida; un hombre de pie, vestido, observa o vigila con su lanza cómo una mujer desnuda, sentada en el suelo y protegida sólo por un pequeña tela colocada sobre sus espaldas, da el pecho a su hijo también desnudo. Mientras lo alimenta, nos mira o mira al otro dios.

En Picnic, la película de Joshua Logan, también hay una merienda campestre. En ella, aunque todos van vestidos, hay dos personajes que se comportan como si fueran desnudos.

En la pintura de Manet toda la escena rememora un sabor y un aroma clásicos, mediterráneos, la dulce campiña francesa. En Giogione la oscuridad de un otoño tempranero o la de una primavera aun por llegar, oscurece los colores como si quisiera tapar el tierno abrazo de una madre que parece que ha sido abandonada. En la película, el aroma del medio oeste americano envuelve el calor humano y el viento salvaje. El sabor es de carne quemada y el aliento procede de gargantas cerradas que están a punto de gritar más fuerte que un huracán.

Termina el verano, hay que dar gracias por la cosecha, los silos están llenos. Lo celebramos todos y nos alegramos de estar juntos, desde los abuelos a los nietos. Echados en la hierba jugamos y comemos como hicimos una vez hace miles de años. Igual que entonces, encendemos fuegos y bailamos a su alrededor.

En la película, los hombres y las mujeres cantan canciones que todos conocen, lo hacen satisfechos mientras el crepúsculo enrojece y los niños, entre los brazos de sus madres, se adormecen tranquilos. Cerca de allí, en un recodo de algún camino, no vemos cómo transita un carro lleno de heno hasta reventar, seguido de su corte de seres terribles y abominables. Mientras tanto, toda esta comunidad confiada elige a su reina por un día. Es una de ellos. Ella encarnará sus virtudes y será su espejo. La música la acompaña y la anuncia y las aguas la transportan como una Venus de opereta, con su capa y su corona de papel a punto de incendiarse. El pirómano no pertenece a la tribu, es alguien de fuera. Ha sido bien recibido, se le ha dado de comer y cobijo. No lleva equipaje, su camisa le viene pequeña o su cuerpo le viene grande. Todo su patrimonio son sus botas y sus manos abiertas y vacías. El forastero se gana la confianza y la simpatía de todos. Su esplendor los seduce y en él se abandonan. Están sedientos, tienen los labios resecos y están cansados y casi exhaustos cuando empiezan a sonar los tambores, la música y el baile. La reina escogerá a su rey, está en su derecho. Y lo hará bien, el forastero trae sangre nueva, regeneradora, valiente y limpia. Su fecundidad le hará sentirse confiadamente poderoso, no sospecha que pronto será sacrificado. Ningún buen dios se libra de ese destino. Está condenado a que sus hijos, aunque den lugar a populosas estirpes, sean huérfanos de padre. Desde el principio de los tiempos ha sido así, hasta hoy. En cambio, en nuestro mundo moderno, el final es feliz, el chico logra huir con la chica, montados ambos en el techo de un tren de mercancías que pasaba por allí.

Vestido se pueden hacer muchas cosas, desnudo pocas. Tal vez habría de ser al revés, pero las cosas son como son. No nacemos con bolsillos en el cuerpo. ¿Qué hacen pues dos hombres jóvenes, perfectamente vestidos, hablando entre sí, acompañados de dos mujeres, desnuda una y medio vestida otra? Jamás lo sabremos, pero todos parecen satisfechos.

Picnic

dimecres, 24 de febrer del 2016

El pelleter jardiner

Vista del Jardí de Vila Médicis, Velázquez


15 novembre 2006

El pelleter jardiner

Hi ha moltes persones a les que els agrada fer llistes, detallades i exhaustives. És una manera eficient d'ordenar el dia. I Fins i tot per als més optimistes, d'albirar el futur. No obstant això, nosaltres, intrèpids i nostàlgics, elaborarem una com si fos un recopilació o com si anéssim a passar comptes de la feina feta. Per ser la nostra primera llista, ens limitarem només a allò que el mateix Gènesi considera que va ser el que primer van veure els ulls d'Adam: El Jardí.

La llista és la següent i sense ànim d'ordre ni de rigor: test, balcó o finestra amb flors, hort, pati o jardí del darrere, claustre, jardí francès, jardí anglès, jardí japonès, jardí zen, jardí botànic, jardí laberint , jardí místic, jardí poètic, jardí secret, jardí penjant, jardí persa, hivernacle, parc, carrer arbrat, àrea de descans d'una autopista, cementiri, camp de golf, piscina abandonada i, finalment, l'Edèn, que no va ser ni idea nostra, ni ens pertany per allò que ja sabem. No està malament, oi ?, hem treballat dur. Sens dubte m'oblido d'algun a propòsit, com la corona fúnebre, el gerro, el ram de flors o la flor en el pèl i la flor al trau, o la flor tatuada, o un acolorida font plena de fruites. M’oblido d'ells per no ser elements arquitectònics, encara que algun és decoratiu, que gairebé és el mateix.

El jardí, com sabem, està en el principi i sembla estar també al final, on la casa, la cabana, la botiga o la cova són només passos intermedis. La topografia és una tècnica, una disciplina científica que, en aliar-se amb l'arquitectura per substituir la naturalesa pel paisatge, inventa el jardí. De tota la llista abans relacionada, si haguéssim de triar algun d'ells segons les nostres preferències, triaríem el francès i el secret. També el japonès, però per pertànyer a un altre món mental el vorejarem, preferim quedar-nos a prop de casa.

El jardí francès és el més urbanitzat de tots ells, és el que menys imita la naturalesa i és el que més obra d'enginyeria necessita, fonts, brolladors, canalitzacions, escales, miradors, terrasses, pèrgoles, balustrades, grups escultòrics. Molta tanca, molta graveta i poca gespa. I també mostra, segons la seva grandària, passejos i avingudes. Per tot això, quan està mal cuidat i abandonat i les aigües dels estanys estan embassades i florides, el seu atractiu augmenta tant com ho pot fer una ruïna arqueològica envaïda per l'heura. És en aquest instant precís de metamorfosi, quan el jardí pot convertir-se en jardí secret, però només si el seu amo el guarda per a si i potser per a uns pocs elegits.

En aquest jardí secret les males herbes conviuen desordenadament amb flors d'hivernacle i aquestes amb les seves germanes silvestres. Branques sense tallar i arrels que sobresurten per espatllar els camins de grava i de pisa, que algú en el seu dia es va esforçar a construir. Fulles seques podrint-se entapissen el sòl per on llisca algun nou llangardaix. Des de les altures canten els ocells que nien o volen i sense que ningú els ho impedeixi. Els seus trins competeixen amb els vells amfibis raucant en les basses putrefactes. Entre pedra i pedra tallada apareix desvergonyit la verdor. Les estàtues van perdent inexorablement les extremitats, les orelles o el nas, també els braços, algunes fins i tot el cap. Un conjunt promiscu, bigarrat i acotat dins dels seus quatre murs. Una perfecta imatge real i simbòlica de la ment i la psicologia humana, atreta i, al mateix temps, rebel·lada contra l'abandonament i la indolència salvatge del temps.

Molts han estat els jardins pintats i molts els artistes que han tractat de conèixer el seu misteri, des dels egipcis i els medievals fins a Van Gogh, Klimt, Singer Sargent, Sorolla, Rusiñol, Monet..., però cap d'ells es va atrevir a pintar-ne des de l’exterior . Això només ho va fer el silenciós Velázquez.

Què s'amagarà darrera d'aquesta porta de fusta vella que va pintar el sevillà, en aquesta decrèpita Vista del Jardí de Vila Médicis de Roma que encapçala aquest post? Porta de fusta?, ni tan sols això, quatre trossos gairebé a punt de caure que baren el pas i uns vigilants que es passegen avorrits per les seves afores. Des de dalt, algú ha penjat un llençol blanc. Un estendard o una senyal de rendició? Ni una cosa ni l'altra, només una humil tela que deu estar abandonada o assecant-se lentament sota un sol trist.

------------------------------------------------------

15 de noviembre de 2006

El peletero jardinero

Hay muchas personas a las que les gusta hacer listas, detalladas y exhaustivas. Es una manera eficiente de ordenar el día.  E Incluso para los más optimistas, de vislumbrar el futuro. Sin embargo, nosotros, intrépidos nostálgicos, elaboraremos una como si fuera un recopilatorio o como si fuéramos a pasar cuentas del trabajo hecho. Por ser nuestra primera lista, nos limitaremos sólo a aquello que el mismo Génesis considera que fue lo que primero vieron los ojos de Adán: El Jardín. 

La lista es como sigue y sin ánimo de orden ni de rigor: tiesto, balcón o ventana con flores, almunia, huerto, patio o jardín trasero, claustro, jardín francés, jardín inglés, jardín japonés, jardín zen, jardín botánico, jardín laberinto, jardín místico, jardín poético, jardín secreto, jardín colgante, jardín persa, invernadero, parque, calle arbolada, área de descanso de una autopista, cementerio, campo de golf, piscina abandonada y, por último, el Edén, que no fue ni idea nuestra, ni nos pertenece por aquello que ya sabemos. No está mal, ¿verdad?, hemos trabajado duro. Sin duda me olvido de alguno a propósito, como la corona fúnebre, el florero, el ramo de flores, la flor tatuada o la flor en el pelo y la flor en el ojal, o una coloreada fuente llena de frutas. Me olvido de ellos por no ser elementos arquitectónicos, aunque alguno sí lo es decorativo, que casi es lo mismo.

El jardín, como sabemos, está en el principio y parece estar también en el final, donde la casa, la cabaña, la tienda o la cueva son sólo pasos intermedios. La topografía es una técnica, una disciplina científica que, al aliarse con la arquitectura para sustituir a la naturaleza por el paisaje, inventa el jardín. De toda la lista antes relacionada, si tuviéramos que escoger alguno de ellos según nuestras preferencias, elegiríamos el francés y el secreto. También el japonés, pero por pertenecer a otro mundo mental lo bordearemos, preferimos quedarnos cerca de casa.

El jardín francés es el más urbanizado de todos ellos, es el que menos imita a la naturaleza y es el que más obra de ingeniería necesita, fuentes, surtidores, canalizaciones, escaleras, miradores, terrazas, pérgolas, balaustradas, grupos escultóricos. Mucho seto, mucha gravilla y poco césped. Y también tiene, según su tamaño, paseos y avenidas. Por todo ello, cuando está mal cuidado y abandonado y las aguas de sus estanques están encharcadas y mohosas, su atractivo aumenta tanto como lo puede hacer una ruina arqueológica invadida por la hiedra. Es en este instante preciso de metamorfosis, cuando el jardín puede convertirse en jardín secreto, pero sólo si su amo lo guarda para sí y quizás para unos pocos elegidos.

En ese jardín secreto las malas hierbas conviven desordenadamente con flores de invernadero y éstas con sus hermanas silvestres. Ramas sin cortar y raíces que sobresalen para estropear los caminos de grava y de loza, que alguien en su día se esforzó en construir. Hojas secas pudriéndose tapizan el suelo por donde se desliza algún nuevo lagarto. Desde las alturas cantan los pájaros que anidan donde quieren y sin que nadie se lo impida. Sus trinos compiten con los viejos anfibios croando en charcas putrefactas. Entre piedra y piedra tallada aparece desvergonzado el verdor. Las estatuas van perdiendo inexorablemente las extremidades, las orejas o la nariz, también los brazos, algunas incluso la cabeza. Un conjunto promiscuo, abigarrado y acotado dentro de sus cuatro muros. Una perfecta imagen real y simbólica de la mente y la psicología humana, atraída y, al mismo tiempo, rebelada contra el abandono y la indolencia salvaje del tiempo.

Muchos han sido los jardines pintados y muchos los artistas que han tratado de conocer su misterio, desde los egipcios y los medievales hasta Van Gogh, Klimt, Singer Sargent, Sorolla, Rusiñol, Monet…, pero ninguno de ellos se atrevió a pintarlo desde fuera. Eso sólo lo hizo el silencioso Velázquez.

¿Qué se esconderá detrás de esa puerta de madera vieja que pintó el sevillano, en esa decrépita Vista del Jardín de Villa Médicis de Roma que encabeza este post? ¿Puerta de madera?, ni siquiera eso, cuatro tablas casi a punto de caer que barren el paso y unos vigilantes que se pasean aburridos por sus afueras. Desde lo alto, alguien ha colgado una sábana blanca. ¿Un estandarte o una señal de rendición? Ni una cosa ni otra, sólo una humilde tela que debe de estar abandonada o secándose lentamente bajo un sol triste.



diumenge, 21 de febrer del 2016

El pelleter ornitòleg


Saul Bass To kill a mockingbird



5 juliol 2006

El pelleter ornitòleg

Al nostre pelleter ornitòleg li hagués agradat tenir a Jean Louise "Scout" com a filla tot i no ser ell cap ocell atenenc, ni agradar-li tampoc la metàfora del rossinyol. Ni tan sols quan recordava que no havia plorat mai tant, com quan de nen va veure morir de vell a la seva cadernera engabiada, ni tan sols llavors aconseguia no veure en el rossinyol més que una metàfora vulgar de la bondat i la bellesa, sent ambdues les coses menys vulgars de la creació.

El pelleter ornitòleg s'estremeix al recordar a l’Atticus Finch assegut davant de la presó que alberga a un innocent, jove, sa, bell i tolit. Allà ha anat l’Atticus, a guardar-lo, allà ha anat Sant Jordi intercanviant el seu paper amb el drac, a protegir-lo de la bogeria aliena. És un porter que no borda, ni mossega, ni espanta. Indefens, amb el seu llibre a la mà, quan es presenta la torba és un ésser inert, no ha pogut o no ha volgut prendre més precaucions. Tan honest com arrogant s'oblida que quan va fer falta va matar d'un tret precís al gos que li va voler mossegar la seva ràbia. Irresponsable i tan disposat al martiri, que el seu deure sembla ser el seu sacrifici i el del seu protegit.

Al pelleter ornitòleg li sorprèn la valentia, sap que en ella només habita el fracàs i que com la poesia o l'amor, és filla de la solitud. Potser per això la seva estupefacció és enorme quan veu els tres nens sortir del no-res per mostrar impúdicament al costat de l'Atticus la seva debilitat i determinació, àngels de la guarda de carn i ossos que amb només la seva presència aconsegueixen espantar el mal. Ni Jesús ho hagués fet millor.

Atticus Finch conversa amb la seva filla Scout de rossinyols, de bellesa i de bondat. Scout, una nena sensible i intel·ligent, sabrà veure en el moment adequat al rossinyol del que el seu pare li parla, personificat en un veí deficient mental, homicida, perspicaç, atent i afectuós, amb bon criteri, valent i amb una total determinació.

Atticus es quedarà sense paraules. Ell, un advocat que les fa servir com a instrument de la seva feina, es quedarà sense. La realitat i la contundència dels fets el deixaran mut. El veí, minusvàlid intel·lectual,  ha salvat als seus fills matant aquell que borratxo els assetjava i perseguia, aquell que, falsejant el seu testimoni, ha enviat al patíbul a un innocent. Aquell que volia venjar-se en els pobres nens de la seva pròpia indignitat.

Atticus creu en una justícia poderosa i cega, però ara se n’adona que també és sorda i muda. Atticus creu que la veritat necessàriament ha de triomfar, i ara Atticus, aconsellat pel Sheriff i el sentit comú, calla i amb el seu silenci salva al seu veí, l'àngel venjador. L'entranyable idiota seguirà sent un company misteriós, estimat i vigilant.

A l'Extremadura espanyola de postguerra, el pobre Azarias, no tindrà la mateixa sort. Després de venjar-se penjant al senyoret Iván, que acaba de matar a la seva milana bonita, serà internat per boig i de per vida en un d'aquests tristos centres per sants innocents assassins.

El pelleter ornitòleg només li parla a la seva filla en somnis. Al despertar pensa en una vall flanquejada per poderoses muntanyes nevades i en Shane, el ros i estrany pistoler ensenyant a un nen a fer servir el revòlver. Més tard, el noi que juga a matar, veurà, amagat darrera d'una porta, com l'àngel de la mort és abatut a trets per Shane, salvant així als seus amics i a tota una comunitat de la tirania.

Complert el seu destí, Shane, haurà de marxar d'aquest paradís amb un braç ferit, paradís que, com tots, haurà estat construït amb sang, el millor abonament per a les flors més belles i pels arbres amb les arrels més profundes.


5 de julio de 2006

El peletero ornitólogo

A nuestro peletero ornitólogo le hubiese gustado tener a Jean Louise “Scout” como hija a pesar de no ser él ningún pájaro ateniense, ni gustarle tampoco la metáfora del ruiseñor. Ni siquiera cuando recordaba que no había llorado nunca tanto, como cuando de niño vio morir de viejo a su jilguero enjaulado, ni siquiera entonces conseguía no ver en el ruiseñor más que una metáfora vulgar de la bondad y la belleza, siendo ambas las dos cosas menos vulgares de la creación.

El peletero ornitólogo se estremece al recordar a Atticus Finch sentado delante de la cárcel que alberga a un inocente, joven, sano, bello y tullido. Allí ha ido Atticus, a guardarlo, allí ha ido San Jorge intercambiando su papel con el dragón, a protegerlo de la locura ajena. Es un Cancerbero que no ladra, ni muerde, ni asusta. Indefenso, con su libro en la mano, cuando se presenta la turba es un ser inerte, no ha podido o no ha querido tomar más precauciones. Tan honesto como arrogante se olvida que cuando hizo falta mató de un disparo certero al perro que le quiso morder su rabia. Irresponsable y tan dispuesto al martirio, que su deber parece ser su sacrificio y el de su protegido.

Al peletero ornitólogo le sorprende la valentía, sabe que en ella sólo habita el fracaso y que como la poesía o el amor, es hija de la soledad. Tal vez por eso su estupefacción es enorme cuando ve a los tres niños salir de la nada para mostrar impúdicamente junto a Atticus su debilidad y determinación, ángeles de la guarda de carne y hueso que con sólo su presencia consiguen ahuyentar el mal. Ni Jesucristo lo hubiese hecho mejor.

Atticus Finch habla con su hija Scout de ruiseñores, de belleza y de bondad. Scout, una niña sensible e inteligente, sabrá ver en el momento adecuado al ruiseñor del que su padre le habla, personificado en un vecino deficiente mental, homicida, perspicaz y atento, cariñoso, con buen criterio, valiente y con una total determinación.

Atticus se quedará sin palabras. Él, un abogado que las usa como instrumento de su trabajo, se quedará sin ellas. La realidad y la contundencia de los hechos lo dejarán mudo. El vecino minusválido intelectual ha salvado a sus hijos matando aquél que borracho los acosaba y perseguía, aquél que, falseando su testimonio, ha enviado al patíbulo a un inocente. Aquél que quería vengarse en los pobres niños de su propia indignidad.

Atticus cree en la justicia poderosa y ciega, pero ahora se da cuenta que también es sorda y muda. Atticus cree que la verdad necesariamente ha de triunfar, y ahora Atticus, aconsejado por el Sheriff y el sentido común, calla y con su silencio salva a su vecino, el ángel vengador. El entrañable idiota seguirá siendo un compañero misterioso, querido y vigilante.

En la Extremadura española de posguerra, el pobre Azarías, no tendrá la misma suerte. Después de vengarse ahorcando al señorito Iván, que acaba de matar a su milana bonita, será internado por loco y de por vida en uno de esos tristes centros para santos inocentes asesinos.

El peletero ornitólogo sólo le habla a su hija en sueños. Al despertar piensa en un valle flanqueado por poderosas montañas nevadas y en Shane, el rubio y extraño pistolero enseñando a un niño a usar el revólver. Más tarde, el chiquillo que juega a matar, verá, escondido tras una puerta, cómo el ángel de la muerte es abatido a tiros por Shane, salvando así a sus amigos y a toda una comunidad de la tiranía.

Cumplido su destino, Shane, tendrá que irse de este paraíso con un brazo herido, paraíso que, como todos, habrá sido construido con sangre, el mejor abono para las flores más hermosas y para los árboles con las raíces más profundas.


Saul Bass To kill a mockingbird


divendres, 19 de febrer del 2016

El sarcòfag


Al fayum

28 octubre 2006

El sarcòfag

Un vell lloc comú, constantment actualitzat, lliga indissolublement la vida amb la mort, els morts amb els vius, on els primers depenen dels segons per seguir estant presents, encara que no se sap a on. Gràcies als vius, el Cel aconsegueix mantenir-se en el seu lloc, encara que tampoc se sap a on.

En el vell Egipte es van forjar les mil i una maneres de mantenir vius els morts. Els egipcis van irradiar el seu saber funerari amb el seu reeixit servei de pompes fúnebres. Els romans, tan pràctics ells, simplement incineraven als cadàvers; no sabem si aquesta barbacoa fúnebre era per treure d'una forma elegant una cosa que feia nosa i que ocupava lloc i que a més pudia. De Roma prové la famosa frase "treure's el mort de sobre". Doncs bé, abans d'encendre la pira, treien màscares de cera dels seus estimats coetanis acabats de finir per afegir-les a la col·lecció que la "família" mantenia en el petit racó sagrat que hi havia a cada llar. Aquestes tradicions recorden el culte als avantpassats que en extrem orient se segueix amb espartana disciplina samurai. Fins fa poc, a occident, la màscara mortuòria era un homenatge que la societat dispensava als seus prohoms i pròcers. L'aparició de la fotografia, va permetre democratitzar l'última imatge.

Tot això forma part del passat, fins i tot del recent. En el nostre món modern hem perdut aquest costum tan arrelat de retratar els morts. Primer era el bateig, (encara que perdent terreny davant l'ecografia), després la primera comunió (encara que perdent terreny davant els successius aniversaris), el servei militar (encara que perdent terreny davant de no res), la foto carnet, el casament, els fills , el que fos necessari, per arribar, al final, a un dels moments cims més importants de la vida: la mort. Ara es considera de mal gust; el pollastre només es pot mostrar viu o cuinat. Avui dia només tenen aquesta prerrogativa els famosos, encara que en forma d'estàtua de cera, un succedani de la vida, i una premonició de la mort embalsamada en material que es fon. Però ara també es retrata tot, bàsicament nadons i mascotes, de manera compulsiva, qualsevol cosa, fins i tot el pollastre rostit que també és un cadàver.

Els retrats del Fayum han resistit al temps, i no per molt coneguts deixen de sorprendre’ns cada vegada que els mirem i ens miren. Són un rai en un mar tempestuós, llançant caps cap al vaixell salvador que el vent allunya irremeiablement. Encara no havia nascut el costum de tancar els ulls als cadàvers?, aquests romans egipcis, ben oberts els tenen, pintats en el millor dels seus moments. La tècnica és romana, els ulls grans i ametllats són egipcis, la seva frontalitat és moderna i la seva serenitat és sàvia, i estranyament cap somriu. Quan estaven vius potser eren ignorants, ara no, ara ja ho saben tot, per això estan a un pas de entristir-se, estan gairebé a punt de no estar morts. O gairebé a punt de tornar a ser persones. Persona en llatí significa, precisament, "màscara", i emmascarats els morts ens entreveuen als que seguim vius per una escletxa com les d'aquestes ulleres que fan servir els esquimals per limitar l’entrada de llum als ulls que produeix la blancor de la neu.

L'existència de retrats és un fet tan misteriós com el que tinguem rostre. Mans, cames, tors, cara, és normal tenir-los, fins i tot dits. Però tenir rostre, és alguna cosa més, és l'ésser encarnat, el rostre és la nostra ànima. Les coses es diferencien per característiques que poden ser mesurades. Les seves baules primordials com els quantum i els gens, són intercanviables entre si. Tot pot canviar i seguir igual al mateix temps, com en política. Els rostres no, són insubstituïbles, és la prova més irrefutable sobre la individualitat de l'ésser, en contra d'aquestes nefastes teories que anhelen la seva dissolubilitat de la identitat en el cosmos uterí o el no-res estèril. I tot i la cirurgia plàstica.

Déu és un encara que tri, nosaltres també, de no vius passem a estar-ho per acabar morts. Molts volen seguir estant vius fins després de morts. Un retrat és un bon passaport, encara que ningú sap a on.

---------------------------------

28 Octubre 2006

El sarcófago

Un viejo lugar común, constantemente actualizado, ata indisolublemente la vida con la muerte, los muertos con los vivos, donde los primeros dependen de los segundos para seguir estando presentes, aunque no se sabe dónde. Gracias a los vivos, el Cielo consigue mantenerse en su lugar, aunque tampoco se sabe dónde.

En el viejo Egipto se fraguaron las mil y una maneras de mantener vivos a los muertos. Los egipcios irradiaron su saber funerario con su exitoso servicio de pompas fúnebres. Los romanos, tan prácticos ellos, simplemente incineraban a los cadáveres; no sabemos si esta barbacoa fúnebre era para quitarse de una forma elegante un estorbo que ocupaba lugar y que además olía mal. De Roma proviene la famosa frase “quitarse el muerto de encima”. Pues bien, antes de encender la pira, sacaban máscaras de cera de sus queridos coetáneos acabados de fenecer para añadirlas a la colección que la “familia” mantenía en el pequeño rincón sagrado que había en cada hogar. Esas tradiciones recuerdan el culto a los antepasados que en extremo oriente se sigue con espartana disciplina samurái. Hasta hace poco, en occidente, la máscara mortuoria era un homenaje que la sociedad dispensaba a sus prohombres y próceres. La aparición de la fotografía, permitió democratizar la última imagen.

Todo esto forma parte del pasado, incluso del reciente. En nuestro mundo moderno hemos perdido esta costumbre tan arraigada de retratar a los muertos. Primero era el bautizo, (aunque perdiendo terreno frente la ecografía), luego la primera comunión (aunque perdiendo terreno frente a los sucesivos cumpleaños), el servicio militar (aunque perdiendo terreno frente a nada), la foto carné, la boda, los hijos, lo que fuera necesario, para llegar, al final, a uno de los momentos cumbres más importantes de la vida: la muerte. Ahora se considera de mal gusto; el pollo sólo se puede mostrar vivo o cocinado. Hoy en día sólo tienen esta prerrogativa los famosos, aunque en forma de estatua de cera, un sucedáneo de la vida, y una premonición de la muerte embalsamada en material que se derrite. Pero ahora también se retrata todo, básicamente bebés y mascotas, de forma compulsiva, cualquier cosa, incluso el pollo asado que también es un cadáver.

Los retratos del Fayum han resistido al tiempo, y no por muy conocidos dejan de sorprender cada vez que los miramos y nos miran. Son una almadía en un mar tormentoso, lanzando cabos hacia el barco salvador que el viento aleja irremediablemente. ¿Aun no había nacido la costumbre de cerrar los ojos a los cadáveres?, estos romanos egipcios, bien abiertos los tienen, pintados en el mejor de sus momentos. La técnica es romana, los ojos grandes y almendrados son egipcios, su frontalidad es moderna y su serenidad es sabia, y extrañamente ninguno sonríe. Cuando estaban vivos tal vez eran ignorantes, ahora no, ahora ya lo saben todo, por eso están a un paso de entristecerse, están casi a punto de no estar… muertos. O casi a punto de volver a ser personas. “Persona” en latín significa, precisamente, “máscara”, y enmascarados los muertos nos entrevén a los que seguimos vivos por una rendija como las de esas gafas que usan los esquimales para limitar la entrada de luz en los ojos que produce la blancura de la nieve.

La existencia de retratos es un hecho tan misterioso como el que tengamos rostro. Manos, piernas, torso, cara, es normal tenerlos, incluso hasta dedos. Pero tener rostro, es algo más, es el ser encarnado, el rostro es el nuestra alma. Las cosas se diferencian por características que pueden ser medidas. Sus eslabones primordiales como los quantum y los genes, son intercambiables entre sí. Todo puede cambiar y seguir igual al mismo tiempo, como en política. Los rostros no, son insustituibles, es la prueba más irrefutable sobre la individualidad del ser, en contra de estas nefastas teorías que anhelan su disolubilidad en el cosmos uterino o la nada estéril. Y a pesar de la cirugía plástica.

Dios es uno aunque trino, nosotros también, de no vivos pasamos a estarlo para terminar muertos. Muchos quieren seguir estando vivos hasta después de muertos. Un retrato es un buen pasaporte, aunque nadie sabe a dónde.


Màscara mortuoria de Richard Wagner

dijous, 18 de febrer del 2016

Felipe Próspero


Felipe Próspero

16 setembre 2006

Felipe Próspero

La biblioteca de Rodríguez de Silva Velázquez, "Velázquez" estava gairebé composta només de llibres científics i tècnics. També hi havia estats de comptes, relacions de coses, llistes, inventaris. Res de o sobre art o pintura. Tampoc va deixar escrit cap epistolari o diari on poder trobar i saber el que pensava sobre les coses i les persones que van poblar la seva vida. D'ell només tenim apunts biogràfics i la seva obra. La seva família, esposa, fills i amics, sempre van ser ombres apagades en una habitació a les fosques. No sabem res d'ell.

El gest de la seva mà, la llum dels seus ulls, el color de l'aire que respirava, la taca d'oli, són tots magres restes d'hom que va mantenir silenci. D'algú que sempre va considerar que era millor callar sobre allò del que no es pot parlar. Nosaltres, també respectarem la dignitat d'aquesta pàgina en blanc i ens conformarem, que és molt, amb el que els seus ulls van veure i les seves mans van pintar.

Els nens són persones senceres, acabades i completes, no els falta ni els sobra res. No són cap projecte. Són tot el que poden ser, que és tant com el que es pot ser a qualsevol edat.

L'Infant Felip Pròsper, fill de Felip IV i de Mariana d'Àustria, havia de ser Rei. Va néixer el 28 de novembre de 1657 i va morir l'1 de novembre de 1661. Tot just quatre anys de vida, malalt d'epilèpsia. Velázquez el va retratar el 1659, quan només tenia dos. Va ser un dels seus darrers treballs, per no dir l'últim. No va sobreviure al seu jove model, el pintor va morir el 6 agost 1660.

Felip IV va tenir onze fills, un va morir jove i vuit a la mateixa infantesa. Només dos van arribar a adults. Un d'ells va ser el futur Rei d'Espanya, Carles II, nascut pocs dies més tard de la mort del seu germà Felip Pròsper.

Uns mesos després del part d'aquest fill que havia de ser pròsper, el 4 de març de 1658, i per celebrar tal esdeveniment, es va estrenar al Palau de la Zarzuela, El llorer d'Apol·lo, primera part del Golf de les sirenes, obra teatral i musical -una sarsuela- de Calderón, inspirada en l'Odissea d'Homer. Aquestes primeres sarsueles eren pur divertiment, no pretenien ser altra cosa que un alegre passatemps. I amb aquest esperit triomfal que atorga el "llorer", símbol de la Victòria, es donava la benvinguda a un futur Rei.

Velázquez no va esperar al futur per retratar l’Infant. Amb el davantal blanc replet d'amulets per allunyar les malalties i el mal d'ull. Amb el seu curt pèl ros, amb la seva mà dreta recolzada en el respatller d'una cadira. Amb el seu vestit principesc de tons vermells i amb la sola companyia d'un gos de mirada malenconiosa, Velázquez pinta la tendresa i el desemparament que el temps ens regala, en la figura d'un nen que com ell, aviat morirà.

------------------------

16 Septiembre 2006

Felipe Próspero

La biblioteca de Rodríguez de Silva Velázquez, “Velázquez” estaba casi sólo compuesta de libros científicos y técnicos. También había estados de cuentas, relaciones de cosas, listas, inventarios. Nada de o sobre arte o pintura. Tampoco dejó escrito ningún epistolario o diario donde poder encontrar y saber lo que pensaba sobre las cosas y las personas que poblaron su vida. De él sólo tenemos apuntes biográficos y su obra. Su familia, esposa, hijos y amigos, siempre fueron sombras apagadas en una habitación a oscuras. Nada sabemos de él.

El gesto de su mano, la luz de sus ojos, el color del aire que respiraba, la mancha de óleo, son todos ellos magros restos de alguien que mantuvo silencio. De alguien que siempre consideró que era mejor callar sobre aquello de lo que no se puede hablar. Nosotros, también respetaremos la dignidad de esa página en blanco y nos conformaremos, que es mucho, con lo que sus ojos vieron y sus manos pintaron.

Los niños son personas enteras, acabadas y terminadas. Completas, no les falta ni les sobra nada. No son ningún proyecto. Son todo lo que pueden ser, que es tanto como lo que se puede ser a cualquier edad.

El Infante Felipe Próspero, hijo de Felipe IV y de Mariana de Austria, tenía que ser Rey. Nació el 28 de noviembre de 1657 y murió el 1 de noviembre de 1661. Apenas cuatro años de vida, enfermo de epilepsia. Velázquez lo retrató en 1659, cuando sólo tenía dos. Fue uno de sus últimos trabajos, por no decir el último. No sobrevivió a su joven modelo, el pintor murió el 6 de agosto de 1660.

Felipe IV tuvo once hijos, uno murió de joven y ocho en la misma infancia. Sólo dos llegaron a adultos. Uno de ellos fue el futuro Rey de España, Carlos II, nacido pocos días más tarde de la muerte de su hermano Felipe Próspero.

Unos meses después del alumbramiento de este hijo que tenía que ser próspero, el 4 de marzo de 1658, y para celebrar tal acontecimiento, se estrenó en el Palacio de la Zarzuela, El laurel de Apolo, primera parte de El golfo de las sirenas, obra teatral y musical -una zarzuela- de Calderón, inspirada en la Odisea de Homero. Estas primeras zarzuelas eran puro divertimento, no pretendían ser otra cosa que un alegre pasatiempo. Y con ese espíritu triunfal que otorga el “laurel”, símbolo de la Victoria, se daba la bienvenida a un futuro Rey.

Velázquez no esperó al futuro para retratar al niño. Con su delantal blanco repleto de amuletos para alejar las enfermedades y el mal de ojo. Con su corto pelo rubio, con su mano derecha apoyada en el respaldo de una silla. Con su vestido principesco de tonos rojos y con la sola compañía de un perro de mirada melancólica, Velázquez pinta la ternura y el desamparo que el tiempo nos regala, en la figura de un niño que como él, pronto morirá.

Still Life


Sally Man

Still Life

13 d’octubre 2007

L'ésser humà sempre s'ha sentit interessat per totes aquelles coses i éssers que es mouen. Tanta ha estat la suggestió que ha manifestat pel fenomen del moviment, que no ha dubtat a procurar plasmar-ho d'una o d'una altra manera. La seva obstinació ha estat constant, ferma i decidida, i fins que no va aparèixer la fotografia, la pintura i l'escultura van ser les tècniques més apropiades per a aconseguir-ho.

No menys resolta ha estat també la seva propensió per a tot el contrari. La immobilitat sembla amagar un misteri d'una altra classe, un secret que sedueix i fa angúnia desvetllar. No obstant això l'audàcia humana no té límits.

L'art, i més concretament la pintura, va aconseguir convertir en gènere, el retrat de cossos morts, fonamentalment comestibles o d'adorn. Peces de caça, fruites i flors, incloent també gerros i plats, bàsicament, tot i que el repertori és inesgotable.

Llarga és també la tradició d'immortalitzar al mort deixant constància d'ell en el seu retrat, anterior a la defunció, o post mortem. Ja hem parlat d'això en altres ocasions.

En tots aquests casos ens passegem al llarg d'un límit no marcat per cap senyal, o marca a terra.

El plaer de retratar cadàvers, siguin humans, animals, o vegetals, com ho és un preciós ram de flors, és una manera esbiaixada de captar un aspecte de la bellesa que moltes vegades se'ns escapa davant l'allau d'emocions que provoca la mort . Però només és en aquesta oportunitat, on tenim la fortuna de contemplar i gaudir l'ombra que projecta aquest secret que s'esvaeix.

No el secret i sí l'ombra.

És ella la que empal·lideix com si s'apagués el sol. Aquest que un dia va ser déu i que ara no és res més que un estel. Així doncs, el secret roman mentre un núvol fosc fuig de nosaltres.

És un desmai? o potser és un miracle morir? Aquesta és la seva bellesa? O tot el contrari? La constatació més terrible de la preeminència de les lleis físiques? El seu compliment inexorable?

És una sentència? El final d'una riallada?

O la mort és una simple casualitat, una nefasta sort?

Perquè jo no crec en el destí, ni que res estigui escrit. Ni tan sols crec que hàgim de morir-nos. Jo no em crec això.

No crec que hàgim de perdre la vida necessàriament, o pitjor, innecessàriament. Morir en vida, és clar, no viure després de morir que és una altra cosa molt diferent; segurament també un engany, un engany, una mentida.

Estic segur que gairebé ningú ho creu, ningú creu que morirà, menteixen quan diuen que sí. El que passa és que no s'atreveixen a manifestar-ho en públic

La "Natura morta" és l'expressió que el català utilitza per plasmar les coses inanimades, terme sens dubte fatalista i rotund, poc donat a la subtilesa, fins i tot contradictori. Els catalans no hem estat mai bons filòsofs. Sants sí, industrials, comerciants i artistes també, però no filòsofs.

Els anglosaxons en canvi, irònics ells, a la "Natura morta" l'anomenen "Still life", "gairebé vida", "fins i tot en vida", "encara viva". Sembla una broma macabra, una bona ironia del millor dels humors negres. Tot i que la fotografia que encapçala el text, realitzada per Sally Mann, ens descorda l'estómac perquè ens mostra el sarcasme i la veritat del viure i el morir.

Però també ens tempta i sedueix aquesta lògica. Aquest ordre diferent, potser un preàmbul, un aperitiu d'això que hauran de trobar aquells que tinguin la dissort de morir-se.

Quina classe d'alfabet fan servir els morts? És aquesta nena una nena ?, o és l'alè d'algun monstre al qual encara no han posat nom?

Jo crec que cap de les dues coses, i les dues coses al mateix temps. Crec que és un àngel, un àngel que riu.

De què riu?

Se’n riu del riure. Que és una manera divertida i senzilla de ser poc assenyat, perquè els àngels estan una mica bojos, per això són això que són.

Àngels?

No, amnèsics. L'eternitat no es pot recordar tota, és impossible, és massa llarga, o ràpida, per això riuen, perquè no poden recordar gairebé res. Excepte la seva pròpia risa.

En l'eternitat no hi ha diferència entre un segon i un eó.

Aquest és el món del més enllà. El que ens espera si ens morim.

I sincerament no m'agrada. Prefereixo seguir estant viu. Encara que sigui "Still life", o si m'apures, mig mort.

O el que sigui.

--------------------------

Still Life



13 Octubre 2007

El ser humano siempre se ha sentido interesado por todas aquellas cosas y seres que se mueven. Tanta ha sido la sugestión que ha manifestado por el fenómeno del movimiento, que nunca ha dudado en procurar plasmarlo de una o de otra manera. Su empeño ha sido constante, firme y decidido, y hasta que no apareció la fotografía, la pintura y la escultura fueron las técnicas más apropiadas para conseguirlo.

No menos resuelta ha sido también su propensión para todo lo contrario. La inmovilidad parece esconder un misterio de otra clase, un secreto que seduce y da reparo desvelar. Sin embargo la audacia humana no tiene límites.

El arte, y más concretamente la pintura, consiguió convertir en género, el retrato de cuerpos muertos, fundamentalmente comestibles o de adorno. Piezas de caza, frutas y flores, incluyendo también jarrones y platos, básicamente, aunque el repertorio es inagotable.

Larga es también la tradición de inmortalizar al muerto dejando constancia de él en su retrato, anterior a la defunción, o post mortem. Ya hemos hablado de ello en otras ocasiones.

En todos esos casos nos paseamos a lo largo de un linde no marcado por ninguna señal, o marca en el suelo.

El placer de retratar cadáveres, sean humanos, animales, o vegetales, como lo es un precioso ramo de flores, es una manera sesgada de captar un aspecto de la belleza que muchas veces se nos escapa ante la avalancha de emociones que provoca la muerte. Pero solamente es en esta oportunidad, donde tenemos la fortuna de contemplar y disfrutar la sombra que proyecta ese secreto que se desvanece.

No el secreto y sí la sombra.

Es ella la que palidece como si se apagara el sol. Ése que un día fue dios y que ahora no es nada más que una estrella. Así pues, el secreto permanece mientras una nube oscura huye de nosotros.

¿Es un desvanecimiento? o ¿quizás es un milagro morir? ¿Esa es su belleza? ¿O todo lo contrario? ¿La constatación más terrible de la preeminencia de las leyes físicas? ¿Su cumplimiento inexorable?

¿Es una sentencia? ¿El final de una carcajada?

¿O la muerte es una simple casualidad, una nefasta suerte?

Porque yo no creo en el destino, ni que nada esté escrito. Ni siquiera creo que hayamos de morirnos. Yo no me creo eso.

No creo que tengamos que perder la vida necesariamente, o peor, innecesariamente. Morir en vida, claro, no vivir después de morir que es otra cosa muy distinta; seguramente también un engaño, una patraña, una mentira.

Estoy seguro que casi nadie lo cree, nadie cree que morirá, mienten cuando dicen que sí. Lo que ocurre es que no se atreven a manifestarlo en público

La “Naturaleza muerta” es la expresión que el castellano utiliza para plasmar las cosas inanimadas, término sin duda fatalista y rotundo, poco dado a la sutileza, incluso contradictorio. Los castellanos no han sido nunca buenos filósofos. Santos sí, místicos o guerreros, artistas también, pero no filósofos.

Los anglosajones en cambio, irónicos ellos, a la “Naturaleza muerta” la llaman “still life”, “casi vida”, “aun en vida”, "todavía viva". Parece una broma macabra, una buena ironía del mejor de los humores negros. Aunque la fotografía que nos encabeza el texto, realizada por Sally Mann, nos desabrocha el estómago porque nos muestra el sarcasmo y la verdad del vivir y el morir.

Pero también nos tienta y seduce esa lógica. Ese orden distinto, quizás un preámbulo, un aperitivo de eso que habrán de encontrar aquellos que tengan la desdicha de morirse.

¿Qué clase de alfabeto usan los muertos? ¿Es esa niña una niña?, ¿o es el aliento de algún monstruo al que todavía no han puesto nombre?

Yo creo que ninguna de las dos cosas, y las dos cosas al mismo tiempo. Creo que es un ángel, un ángel que se ríe.

¿De qué se ríe?

Se ríe de la risa. Que es una manera divertida y sencilla de estar poco cuerdo, porque los ángeles están un poco locos, por eso son eso que son.

¿Ángeles?

No, amnésicos. La eternidad no se puede recordar toda, es imposible, es demasiado larga, o rápida, por eso ríen, porque no pueden recordar casi nada. Excepto su propia risa.

En la eternidad no hay diferencia entre un segundo y un eón.

Ése es el mundo del más allá. El que nos espera si nos morimos.

Y sinceramente no me gusta. Prefiero seguir estando vivo. Aunque sea “still life”, o si me apuras, medio muerto.

O lo que sea.

dimecres, 17 de febrer del 2016

El pelleter miraculós


Mai fórem àngels

El pelleter miraculós

17 juliol 2006

Albert Einstein i Niels Bohr van dur a terme una de les més famoses polèmiques de la història de la ciència. No pretenem desenvolupar aquí els detalls de la mateixa, però només citarem dues coses: la famosa frase amb què Einstein resumia i defensava les seves tesis i el resultat final d'aquesta polèmica. La frase és extraordinàriament enginyosa i compendia tota una línia de pensament: "Déu no juga als daus". El resultat final de la polèmica va ser la derrota més estrepitosa d'Albert Einstein.

Efectivament, Déu sí juga als daus, el que succeeix és que no fa trampes.

En un poble dels Estats Units d'Amèrica del Nord, fronterer amb el Canadà i en ple hivern ens trobem amb dos fugitius que han aconseguit fugir de la policia disfressats de sacerdots catòlics. A la disfressa només li falten les sabates. Els dos pobres nois estan morts de fred, trepitjant la neu amb els seus peus nus. En la fugida entren en una Església catòlica per protegir-se i descansar una estona. A un d'ells se li ocorre, tot i les burles de l'altre, agenollar-se davant la imatge d'una Verge i demanar-li amb tot el fervor i la fe que li és possible mostrar que tingui la bondat de donar-los un parell de sabates a cadascun . No passa res. Torna a insistir amb el mateix ardor o més. Llavors, d'un racó de l'Església apareix un capellà amb dos parells de sabates i els estris de neteja corresponents. Surt d'una habitació, entra en una altra i torna a sortir sense les sabates per anar-se'n de l'Església per la porta principal, no ha vist als nostres fugitius que s'han mantingut mig amagats. Aquests, que sí que han vist l'escena del capellà i les seves sabates netes a la mà, sigil·losament es dirigeixen a la porta per on se n’ha anat el enllustrador clerical. Poca estona després surten amb els dos parells de sabates robats. Que quedi clar, "robats!". En sortir a l'exterior, aquest cop calçats, el fugitiu que li suplicava a la Verge es gira cap a ella i li dóna les gràcies. Ho veus, ximple, -li diu al seu descregut company-, com ens ha fet cas.

En la història del món hi ha moltes classes de miracles, persones que ressusciten, paralítics que caminen, cecs que veuen, matrimonis que duren més de cinquanta anys .. Però no serem tampoc nosaltres qui fem aquí una apologia de tots ells, però sí direm que al nostre pelleter miraculós els que de veritat li agraden són aquells en què intervé l'atzar, la casualitat, on la realitat física no és violentada i on caben grans miracles com aquestes petites casualitats poètiques que adornen els nostres dies, igual que les flors adornen un jardí.

---------------------

(El relat dels dos fugitius disfressats de capellà està extret de la pel·lícula Mai vam ser àngels, dirigida per Neil Jordan, amb guió de David Mamet i interpretada per Robert de Niro, Sean Penn i Demi Moore).

-----------------------------------------

El peletero milagroso

17 de julio de 2006

Albert Einstein y Niels Bohr llevaron a cabo una de las más famosas polémicas de la historia de la ciencia. No pretendemos desarrollar aquí los detalles de la misma, pero sólo citaremos dos cosas: la famosa frase con la que Einstein resumía y defendía sus tesis y el resultado final de dicha polémica. La frase es extraordinariamente ingeniosa y compendia toda una línea de pensamiento: “Dios no juega a los dados”. El resultado final de la polémica fue la derrota más estrepitosa de Albert Einstein.

Efectivamente, Dios sí juega a los dados, lo que sucede es que no hace trampas.

En un pueblo de los Estados Unidos de Norteamérica, fronterizo con Canadá y en pleno invierno nos encontramos con dos fugitivos que han conseguido huir de la policía disfrazados de sacerdotes católicos. Al disfraz sólo le faltan los zapatos. Los dos pobres muchachos están muertos de frío, pisando la nieve con sus pies desnudos. En su huida entran en una Iglesia católica para resguardarse y descansar un rato. A uno de ellos se le ocurre, a pesar de las burlas del otro, arrodillarse frente la imagen de una Virgen y pedirle con todo el fervor y la fe que le es posible mostrar que tenga la bondad de darles un par de zapatos a cada uno. No ocurre nada. Vuelve a insistir con el mismo ardor o más. Entonces, de un rincón de la Iglesia aparece un cura con dos pares de zapatos y los utensilios de limpieza correspondientes. Sale de una habitación, entra en otra y vuelve a salir sin los zapatos para irse de la Iglesia por la puerta principal, no ha visto a nuestros fugitivos que se han mantenido medio escondidos. Éstos, que sí han visto la escena con ese cura y sus zapatos limpios en la mano, sigilosamente se dirigen a la puerta por donde se ha ido el limpiabotas clerical. Al rato salen con los dos pares de zapatos robados. Que quede claro, “robados”. Al salir al exterior, esta vez calzados, el fugitivo que le suplicaba a la Virgen se gira hacia ella y le da las gracias. Lo ves, tonto, -le dice a su compañero incrédulo-, como nos ha hecho caso.

En la historia del mundo hay muchas clases de milagros, personas que resucitan, paralíticos que andan, ciegos que ven, matrimonios que duran más de cincuenta años… Pero no seremos tampoco nosotros quienes hagamos aquí una apología de todos ellos, pero sí diremos que a nuestro peletero milagroso los que de verdad le gustan son aquellos en los que interviene el azar, la casualidad, donde la realidad física no es violentada y donde caben tanto grandes milagros como esas pequeñas casualidades poéticas que adornan nuestros días al igual que las flores adornan un jardín.

---------------------

(El relato de los dos fugitivos disfrazados de cura está extraído de la película Nunca fuimos ángeles, dirigida por Neil Jordan, con guión de David Mamet e interpretada por Robert de Niro, Sean Penn y Demi Moore).


Van Gogh